La història del museu

La història de Can Papiol

Can Papiol és molt més que una casa, és el símbol de tota una nissaga familiar. Darrera la seva austera façana neoclàssica, s’amaguen uns opulents salons decorats amb tot luxe de detalls que en el seu moment acollien la flor i la nata de l’alta societat local. La família –Francesc de Papiol juntament amb la seva mare i les dues germanes- s’hi va traslladar el 1800. En morir Francesc sense descendència (1817), els seus nebots es van convertir en els hereus del casal. Les següents generacions hi visqueren sota el cognom Rubinat primer, i Torrents després, fins que l’any 1959 la Diputació de Barcelona va adquirir l’immoble i el convertí en museu. Va inaugurar-se el 1961.

LA CASA

La casa va ser construïda per ordre de Francesc de Papiol i de Padró (1750-1817), entre 1790 i 1801. Els terrenys sobre els quals s’edificà eren un antic hort propietat dels Papiol, ubicat a l’extrem nord de la vila. El projecte es va encarregar formalment al mestre d’obres Joan Pau Petxamé, per a un edifici que havia de constar de planta baixa, entresòl, planta principal i dos pisos superiors de menor alçada per acollir múltiples cambres, tant per a la resta de membres de la família com per al servei. Amb la construcció d’aquest imponent edifici, l’hereu sabia que donava volada a la família i que l’arquitectura perduraria més enllà de les persones que l’habitessin. La ubicació era molt cèntrica, en ple carrer Major, una de les artèries principals de la trama urbana, a tocar de la parròquia de Sant Antoni i de l’antic Ajuntament.

LA FAÇANA

La façana principal, restaurada després de l'adquisició de la casa per part de la Diputació de Barcelona, és una mostra dels exemples d'arquitectura pintada, molt del gust neoclàssic, amb pilars estriats i capitells compostos pintats directament sobre el fons blanc de la paret. Els balcons estan revestits amb rajoles de vela en blanc i verd, típica ceràmica ornamental catalana de l’època.

Sobre la porta principal d'accés -la de majors dimensions- s'aprecia l'escut heràldic esculpit en pedra, que identificava als propietaris de la casa. Es tracta d'un escut quarterat amb les armes de les diferents branques familiars que havien confluït en la mateixa nissaga: els Padró (amb un lleó i una pilastra), els Catà (amb un gos o ca), els Martí (amb el mar i un peix), els Argullol (amb una representació vegetal) i el blasó dels Papiol (amb una banda horitzontal).

Els espais

PLANTA NOBLE

ALes seves sales són la part més sumptuosa de la casa i la residència principal de la família Papiol, i es caracteritzen per un ampli desplegament del refinat gust vuitcentista. Els mobles, els complements o la decoració de les parets amb grisalles configuren uns escenaris de gran singularitat. Es tracta d'un dels pocs exemples conservats a Catalunya amb tant luxe de detalls, i amb gran part de la seva distribució i espais originals preservats.

Entre les estances més interessants destaquen la sala de música, la de jocs i, molt especialment, el gran saló de ball, espai on la família rebia als convidats. Aquella era la part més social de l'habitatge i en ella se celebraven reunions, tertúlies literàries i vetllades musicals en un moment en què la vila encara no gaudia d'espais públics de trobada com poden ser teatres o cafès. El circuit també transita per racons més íntims, com les alcoves privades del senyor de la casa o els banys i tocadors.

La casa disposa d'una petita capella privada, d'estil neoclàssic i presidida per una urna amb la relíquia de Santa Constança, on s'oficiaven tot tipus de cerimònies religioses familiars, fet que denotava l'elevada posició social dels Papiol i la seva privilegiada relació amb l’Església. Finalment, i aïllada en l'entresòl, s'amaga una meravellosa biblioteca que al llarg de diverses generacions s'ha anat nodrint fins a reunir prop de 6.000 volums –datats d’entre els segles XVI i XIX- i que conté exemplars únics de temàtica religiosa, històrica i jurídica.

LES ESTANCES DEL SERVEI

Es tracta d’un espai que comprèn el conjunt d’estances dedicades als usos del servei. S’ha de tenir en compte que una casa d’aquest nivell social podia arribar a tenir, només per al servei domèstic, més d’una trentena de persones que vetllaven pel benestar de cada membre de la família i per l’organització del dia a dia de la casa. El casal funcionava com un petit ecosistema en un món encara preindustrial on tot es cuinava i s’emmagatzemava de manera tradicional.

La cuina, per raons pràctiques, és l’única estança habitada pel servei que es troba a la planta noble. La resta: forn de pa, quarto de l’oli i rebost ja es troben en nivells inferiors, juntament amb l’únic dormitori del servei que es conserva.



LA ZONA AGRÀRIA

Dins del que es considerava servei, també s’ha de tenir en compte la pagesia. Com a família de terratinents, els Papiol eren propietaris d’un gran nombre de finques escampades pel municipi de Vilanova i altres localitats de la província. Per tant, l’àrea rústica està directament relacionada amb les tasques del camp pròpies d’un tipus de vida totalment dependent de la terra. El treball relacionat amb les collites connecta directament amb el funcionament de la casa, d’aquí l’existència de graners, cellers o estables.

EL JARDÍ

A la part posterior de la residència s’hi troba un dels pocs jardins que es conserven encara al nucli antic de Vilanova. Una petita illa de pau a redós dels murs, amb una disposició molt pròpia del període Romàntic.

La porxada, pintada amb aquest color pastel suau, acull aixoplugats alguns carruatges de cavalls de tipologies tradicionals com la tartana o el xarret, així com bicicletes antigues, uns velocípedes metàl·lics amb grans rodes. La part central està presidida per un conjunt escultòric realitzat amb pedra i marbre de Carrara, format per una escultura d’Hèrcules i dos plafons amb baixrelleus de temàtica clàssica –el déu Bacus i una escenes d’Enees fugint de Troia.

La família Papiol


LA NISSAGA

La nissaga dels Papiol no era originària de Vilanova i la Geltrú. Els primers rastres documentals de la família es troben a la veïna vila de l’Arboç (Baix Penedès).

Es van instal·lar a la ciutat de Vilanova a mitjan del segle XVII i el seu poder va anar en augment fins a esdevenir una des les famílies més influents en la societat de l’època, com ho demostra la construcció d’un casal d’aquestes dimensions. Erigir una mansió de cinc plantes en ple carrer Major era una empresa que poques famílies podien permetre’s. Amb el temps, els Papiol havien acumulat moltes terres, en part adquirides per compra i en part aportades pels successius matrimonis dels germans.

LA RELLEVÀNCIA DE LA FAMÍLIA PAPIOL

Per a comprendre la gran importància de la família abans que Can Papiol fos una realitat, cal situar els Papiol en el seu paper com a fundadors i protectors del convent dels caputxins. El matrimoni format per Joan de Papiol i Maria Raventós va ser el mentor d'aquesta ordre que va arribar al municipi en el 1644. El convent, situat als voltants de l'actual plaça de la Vila, va desaparèixer després de la desamortització a mitjans el segle XIX, però ha quedat com a testimoni el nom del carrer Caputxins, una de les principals artèries comercials de l'actual centre de vianants. Una altra dada que ens indica la progressió gradual de la família és el nomenament de Joan de Papiol i Raventós -nét de l'anterior Joan- com a alcalde de la ciutat; ell va ser també una de les autoritats empresonades per les tropes filipistes durant els dies de la Guerra de Successió.

El seu fill, Lluís de Papiol i Balaguer, va viure completament dedicat a les seves terres i títols, que van augmentar amb noves propietats com l'antiga baronia de Jafra aportada per la seva esposa Maria Àngels Martí i Catà. Gràcies a l'adquisició d'aquest territori, el següent hereu, anomenat també Lluís, va rebre de Carles III el privilegi d'obtenir el títol de cavaller i de posseir escut heràldic. Aquest títol nobiliari, la baronia de Jafra, el situava en el vèrtex més alt de la piràmide social. Seria finalment el fill d'aquest últim Lluís, Francesc de Papiol i Padró (1750-1817), qui encarregui la construcció d'un habitatge nou per la nombrosa família. A la seva mort sense descendència, la propietat de la casa i l'herència familiar passaria a les seves germanes, casades amb els Rubinat primer, i els Torrents després.



DESCOBREIX EL MUSEU

ACTIVITATS


 
 

Latest products

 
TESTIMONIALS

Excepteur sint occaecat cupidatat non proi nt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laboru ed ut perspiciatis unde omnis iste natus error sit voluptatem accusantium doloremque...


- Teresa Banks, NY